Compartim aquest article de Víctor Alexandre publicat a El singular digital que ens parla de Biblioteques en temps de crisi i de les polítiques públiques dels governs en relació a la cultura.
Cal un títol, per ser bibliotecari?
"La cultura és l’àrea de la qual es fan grans lloances en època de bonança però també la primera que rep quan van mal dades"
Víctor Alexandre
En aquest moment hi ha un gran neguit en el món bibliotecari de Catalunya arran de les greus conseqüències que poden tenir les retallades en el seu àmbit. De fet, d’aquí a pocs dies, el Col•legi Oficial de Bibliotecaris-Documentalistes presentarà un argumentari adreçat als polítics per explicar-los fil per randa quins són els valors socials i econòmics de les biblioteques, ja que hi detecten un menysteniment de la seva professió i de la tasca que desenvolupen. La cultura, prou que ho sabem, és l’àrea de la qual es fan grans lloances en època de bonança però també la primera que rep quan van mal dades. En el fons és comprensible que sigui així, ja que tendim a mesurar el valor de les coses en funció de la seva utilitat pràctica i de l’impacte immediat que tenen en la societat. I la cultura, no cal dir-ho, és força menys tangible que les cues de la Seguretat Social, per exemple. Això fa que es desconegui la seva importància i els requisits que es necessiten per treballar-hi.
Ara com ara, és obvi que encara perdura l’estereotip de la bibliotecària lletja, cendrosa, esblaimada, amb ulleres, cabells recollits i invisible a ulls masculins. El cinema ha universalitzat força aquesta imatge i no sembla que avui dia les coses hagin canviat gaire de com ens les presentaven Frank Capra o George Cukor en els anys trenta i quaranta del segle passat. Recordem, per exemple, el canvi que experimentava la Lulu encarnada per Barbara Stanwyck a Forbidden, en sentir la crida de la primavera en el seu cos, o el personatge de Hilda Plowright, la bibliotecària mongívola que deixava astorat James Stewart pel seu anglès fossilitzat a Històries de Filadèlfia. Aquest descrèdit, per bé que actualitzat, el trobem en un episodi de la sèrie “La Riera”, de TV3, en què un dels personatges, la Núria Flaquer, s’ofereix per treballar a la biblioteca municipal i se sorprèn del que li demanen: “El problema és que demanen el títol universitari. Tu sabies que hi havia una carrera universitària de bibliotecària? Doncs sí! Perquè a la botiga de mobles d’aquí baix també demanen gent, i no cal cap títol”.
És lògic que el Col•legi de Bibliotecaris s’hagi sentit ofès per aquest menysteniment. Tanmateix, jo no hi veig pas ignorància sinó ironia i voluntat didàctica en els guionistes, ja que la Núria Flaquer, al capdavall, representa els milions de persones que pensen que ser bibliotecari és el mateix que treballar en un hipermercat, avui a la secció de fruits secs i demà a la de mitjons. El problema, per tant, és l’arrelament social d’aquesta idea, no pas la sèrie, cosa encara més greu. Això explica que hi hagi gent que utilitzi les biblioteques com a llars d’infants o que, menyspreant els altres usuaris, es comporti com si estigués al bar de la cantonada.
Quan una professió pateix un descrèdit generalitzat, la ignorància queda emmascarada i adquireix rang de normalitat. Per això l’opinió d’una mestressa de casa com la Núria Flaquer, sobre la professió de bibliotecari, pot coincidir amb la d’un catedràtic de la Universitat de Barcelona sense que cap dels dos senti el més mínim rubor. Era precisament el Col•legi de Bibliotecaris qui es quedava perplex per l’intrusisme que exhibia el catedràtic Norbert Bilbeny, el passat 23 de gener, en una entrevista universitària, quan proposava que els titulats en Filosofia cerquin feina en la gestió d’arxius i biblioteques. Talment com si, en paraules del Col•legi, “el coneixement filosòfic, la història del pensament i de les idees, aportés les eines que permeten el tractament documental, tècnic i pràctic de la informació”. Amb tot, encara hi ha qui va més lluny a fi de demostrar-nos on acaba el desconeixement i comença la ignorància. Parlo d’un polític del país veí. Es diu Fernando Villalonga, és regidor de Cultura de l’Ajuntament de Madrid, Espanya, i diu que té un pla per abaratir costos municipals. Es tracta que bona part dels llocs de treball de les biblioteques estiguin ocupats per voluntaris veïnals que treballarien de franc. Ni més ni menys. De tota manera, s’entén que el senyor Villalonga estigui a favor de l’intrusisme. Ell mateix és la prova que qualsevol individu, absolutament qualsevol, pot ser regidor de Cultura de Madrid.
Esperem que una barbaritat com aquesta no arribi mai a Catalunya. Però és preocupant que el nostre país no hagi rebut els recursos del 2011 per a adquisicions bibliogràfiques per culpa del bloqueig que el ministeri espanyol d’Hisenda ha fet dels convenis amb territoris que no han complert els seus límits d’endeutament –què més pot fer un país espoliat com Catalunya?–, la qual cosa comportarà tecnologies obsoletes, reducció d’horaris, tancaments parcials, interrupció de cicles i d’activitats, retallades en inversions i en adquisició de llibres i mobiliari i, entre altres qüestions, la no renovació dels contractes temporals.
Una biblioteca és un lloc de cultura, certament, però és molt més que això. Una biblioteca és també un servei social, educatiu i de formació permanent de capital importància que, a banda d’escolars, usuaris diversos, estudiants de tota mena i gent sense possibilitats d’accedir a Internet, assisteix les persones més necessitades. Unes persones al llindar de l’exclusió social que a Catalunya, amb 775.000 aturats, representen una taxa del 20,5%. Respectem les nostres biblioteques i respectem els professionals titulats que les han convertides en models d’eficiència. El nostre nivell cultural com a poble no el diu el nombre de biblioteques que tenim, sinó l’ús que en fem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Gràcies per participar!